El 22 de maig es van lliurar el premis del concurs internacional de contes i relats "Mar de Paraules" a la Plaça del Rei de Barcelona. L’acte es va desenvolupar enmig d’una mostra cultural i artística de moltes de les cultures que conviuen a Catalunya.
Entre records...
Passen, com sempre, els dies carregats de monotonia i simplicitat. I lentament s’esvaeixen amb la mateixa cançó, les mateixes paraules, el mateix record, la mateixa veu...
“All that i wanted, the dreams i had before
all that i needed, i've never needed more
all of my questions, are answers to my sins
all of my endings waiting
to begin...”
...Aquesta mateixa veu que obre el nou dia i que l’acompanya fins a la seva fi.
Plena d’un cansament estrany sento que allò que es troba al meu voltant ha canviat, o potser he estat jo. Va augmentant la mandra i també el distanciament amb la gent.
Cada vegada experimento un canvi: una idea que fa variar els pensaments i veure que entre els altres i jo hi ha una barrera, un món que vaig traspassar ja fa molt de temps i que ara, des de la llunyania, observo recordant el que vaig ser. És de vegades, quan faig la vista enrere i recordo, amb nostàlgia, el passat...
“...I know the way that i faulter
can't be afraid of my patience
there's a sacred place
where razel keeps safe
Follow me
i've seen so much i'm behind again
follow me ...”
“...wish so hard i'm there again
follow me,
follow me ...”
I segueixo recordant que un dia vaig decidir obrir els ulls i vaig intentar apilar els meus pensaments (com sorra de la platja formant castells que serien engolits per les aigües furioses del mar), però sempre faltava la més important de les peces: aquella que em deia qui era en realitat.
El fet de trobar-me a mi mateixa encara em resulta confús perquè el món i jo estem en constant batalla i sé que aquesta continuarà després d’haver-se acabat la vida en mi.
Veig que no pensava ni penso igual que els altres; que sempre he hagut d’escoltar, però no he estat escoltada; que les ànimes diferents a les altres no tenen cabuda ni en aquesta ciutat ni en qualsevol part de la Terra (sempre creuré que tothom mira pels seus interessos).
Suficient temps he estat vivint i en aquests anys he pogut adonar-me que la falsedat i la hipocresia marquen la vida dels que m’envolten i, refugiats en elles, volen fer veure tot el contrari, esperant un benefici...
“...a catch in my throat
choke, turning to pieces i won’t
no, i don’t know what to be this
But i won’t let this build upinside of me...”
Tants anys suportant tanta repel·lència i falsa sinceritat van fer créixer el fàstic i l’odi que durant la meva infància mai no vaig conèixer.
Cada vegada el canvi es feia més gran i cada vegada em trobava més lluny de la falsa societat i del perturbat món. Una nova sensació, d’ofec, de poder, de bogeria tenia la necessitat de ser alliberada...
“...liberate, my madness
I just want to liberate,
my madness...”
...i un sentiment d’inferioritat s’apoderava de mi com si d’una plaga es tractés. M’era present el pensament de l’existència de mirades que es clavaven a l’esquena i que ni tan sols feien l’intent de desviar-se.
Fou inevitable l’aparició de la ràbia...i de l’odi, juntament amb les ganes de saber el perquè del domini de l’ego i l’estupidesa sobre l’ésser humà.
“I'm in conniptions for the final act you
came here for
the one derivative you manage
is the one I abhor...
Your impossible ego fuck is like a
megalomaniacal tab on my tongue...”
“...fuck it all, fuck this world,
fuck everything that you stand for.
Don’t belong, don’t exist,
don’t give a shit, don’t ever judge me!”
Paqui Pérez Alcántara
1r batxillerat