“El que vosaltres teniu jo no l’he pogut tenir mai perquè als 9 anys ja treballava en un forn de vidre.”

“Vaig fer de manobre al 14 anys. Vaig anar poc al co·legi perquè em va agafar la guerra;després del 39 vaig tornar a l’escola. En el col.legi l’any 39 ens ensenyaven els falangistes a “palos”, no eren professors. A la tarda tocava la doctrina nacional catòlica i després, quan sortiem al pati, cantàvem el “Cara al Sol”. Jo tenia 9 anys. Fins als tretze no vaig aprendre a llegir, a escriure i els comptes.

Jaume Valls

“Els meus pares van haver de marxar perquè hi havia molta escassesa de feina i van tenir l’oportunitat de poder entrar a l’antic “matadero” de Barcelona.

Fins als 14 anys vaig estar anant al col·legi, un col·legi subvencionat per senyores opulentes catòliques que cada anys feien primeres comunions que pagaven elles. Jo vaig fer en aquell col·legi de Sants, la primera comunió, com tots.”

Bonifaci Espín

“Nací enun pueblo de Toledo en 1926, en el seno de una familia de pequeños agricultores….. Fui al colegio el año 1931, cuando cumplí 5 años, y estuve en una escuela pública los años de la República de 1931 hasta el 17 de marzo de 1939, cuando las fuerzas sublevadas ocuparon el pueblo. Allí se acabó una manera de vivir y empezó otra muy distinta.

Cuando acabó la guerra las cosas se me pusieron muy difíciles. Mi padre había sido dirigente sindical de la UGT y alcalde republicano y cuando invadieron el pueblo se pasó siete años en la càrcel…. Yo tuve que “apechugar” con la responasabilidad de la casa.

“Allà no hi havia futur, a més a més jo tenia un inconvenient important: amb la formació que jo tenia podia fer una feina diferent de la que feia, però no podia perquè en aquella època tant per entrar en un Institut o en la Universitat com per agafar una feina de responsabilitat, exigien informes polítics i jo tenia un informe de l’autoritat del poble que era desafecte i per tant no hi havia manera d’anar a treballar enlloc o continuar els estudis.

Garcilaso Aguado

“Jo vaig prendre la decisió de marxar per millorar perquè em pensava que es podia millorar aquí. [… Nosaltres van venir aquí de dues maneres. Jo crec que l’emigració no hagués estat tan forta si hagués hagut democràcia en aquest país. Heu de pensar que de l’any 1939 a l’any 1975 en aquest país hi va haver una dictadura; no hi havia llibertat, escoles públiques, treball estable o cobraven salaris de miseria…..També l’emigració va ser de gent que en el seu poble estava perseguida, havia sortit de les presons i havien hagut de marxar dels seus pobles i venir a les grans ciutats camuflats; no només era per menjar millor sinó també per viure sense la por que tenien als seus pobles….”

Jaume Valls

3. El viatge

“Per arribar a Barcelona em van haver de deixar 25 pessetes perquè no tenia diners suficients per comprar el bitllet del tren. El tren trigava de Madrid a aquí 26 hores. Així vaig arribar aquí el 5 de desembre de 1950.”

“Va ser en tren, un tren atrotinat, en tercera classe. El viatge va durar de Múrcia a aquí dos dies. Quan venia un túnel t’ofegaves de fum però ….

"A mí em va xocar perquè jo venia del camp i pensava que a la ciutat hi havia més qualitat de vida.Vaig arribar aquí i em diuen: “12 hores de treball i sense vances”. I les vacances? Aquí n’ hi ha. Això ens va rebel·lar i ens vam juntar un grup i vam començar a unir-nos. Parlàvem en un bar que es deia “La Quiniela”. Ens reuníem a la tarda 40 o 50 persones que no estàvem d’acord, que volíem fer vacances i que no ens obliguessin a treballar més hores del compte”

Moltes persones vivien en barraques de fusta i en coves. Jo vaig ser un privilegiat que tenia la possibilitat de tenir un pis, però l’any 1965 la dona i jo vam decidir llogar el nostre pis a una família que venia d’Andalusia amb un fill i l’altra habitació a quatre rellogats. Durant dos anys en el pis que tenia a Collblanc van estar vivint 14 persones.Tot el que ara els emigrants poden estar passant, ho hem passat nosaltres, amb la humiliació que si demanaves et posaven a presó. He estat sis vegades a comissaria i a la presó fins al punt que vaig haver de deixar el pis i marxar clandestinament a Bellvitge perquè aquí no em deixaven viure.”

“Quan la gent venia aquí, marxant del terror, no els deixaven entrar. Quan arribava el tren, els agafava la Guàrdia Civil i els portava a Montjuïc. Allí hi havia tots els magatzem en els que hi posaven milers de persones, com ara veieu amb les pasteres….. No era un problema de papers sinó que aquí a Barcelona no deixaven entrar a ningú i els ficaven en el pròxim tren de la nit, “El Sevillano”. El que passava era que molta gent, quan arribava al Prat o a Gavà, baixaven del tren i venien caminant per la via cap a Barcelona altra vegada, muntant-se barraques o vivint en coves”.

Jaume Valls

“Vaig arribar sense cèntims…. Al principi vaig viure en una barraca a Montjuïc. La meva emigració va ser econòmica i política.”

“Però el valor que després ha tingut l’emigració és que, aquests immigrants que van venir de lluny i humiliats van ser els primers que anaven l’11 de setembre a manifestar-se a favor de la llibertat.

No tot ha estat de color rosa, ens ha costat molt tenir l‘estatus que ara tenim…. Ha costat presó, censura ...

Si alguna cosa ens va motivar a la nostra generació és que els nostres nens, la nostra canalla, tinguessin més coneixements, més facilitats que les que vam tenir nosaltres… Si volíem que els nostres nens tinguessin estudis superiors havien d’anar a Barcelona.”

“Volia, com a final d’aquesta xerrada, dir-vos que quanjo vaig néixer el 1926, hi havia una dictadura, la de Primo de Rivera. Quan tenia ús de raó vaig viure la República, la llibertat brillava. Quan tenia la vostra edat, la vaig perdre, una tragèdia. Espero que a vosaltres no us passi això. Arribar a ara ha costat molt esforç i la llibertat no es valora el suficient. Vull portar al vostre ànim que sense llibertat no val la pena viure i que tingueu en compte l’esforç que a nosaltres ens ha costat tornar les coses al seu lloc.”

Garcilaso Aguado